Educació física: Capacitat perceptiu-motriu

Què són les capacitats perceptius i motrius? Per entendre què són les capacitats perceptius i motrius primer de tot hauríem de definir la paraula capacitat. Així doncs podem dir que es considera capacitat al conjunt de recursos i aptituds que té un individu per desenvolupar una tasca determinada, i que per tant és innat. Pel contrari, en canvi, tenim també el mot habilitat, que és tot allò que s'aprèn i que per tant s'adquireix amb la pràctica. A partir d'aquí, i ja sabent què són les capacitats i les habilitats, podem determinar la capacitat perceptiu-motriu com aquelles capacitats que es desenvolupen amb els diferents sentits, és a dir, depenen dels sentits i del desenvolupament del sistema nerviós de cada un. 

Quines capacitats tenim? 

• Percepció quinestèsica: permet que a través del cos siguem capaços sentir les experiències del món extern.
• Percepció de l'espai.
• Percepció del temps.
• Equilibri.
• Lateralitat:es considera lateralitat a la definició hemisfèrica,és a dir, si s'és dretà o esquerrà. El sistema nerviós és l'encarregat de definir la part motriu.
• To postural.
• Respiració.

Com es treballa la lateralitat?

Per poder treballar la lateralitat dels infants hem de procurar que aquests visquin com més experiències millor, és a dir, que duguin a terme les màximes activitats motrius que els hi siguin possible. A més, cal tenir en compte que conforme el nen és més petit és més fàcil modelar-ne el cervell, per tant hi ha més predisposició per desenvolupar les habilitats. 

Educació física: La Psicomotricitat

La psicomotricitat va néixer al segle XIX, tenint un gran lligam amb persones amb problemes. A mitjans dels anys 50 i a principis dels anys 60 es van crear les primeres escoles psicomotrius a França en àmbit educatiu. A Espanya, en canvi, aquestes van arribar entre els anys 70 i els 80. Aquesta està basada en tècniques diverses.

La psicomotricitat té una sèrie de competències:

• Descobrir el propi cos.
• Experimentar la seva capacitat de moviment.
• Experimentar amb diferents materials i objectes.
• Relacionar-se amb els objectes i amb els altres.
• Ser capaç de jugar i construir de forma cooperativa.

El seu objectiu principal és afavorir el desenvolupament global i harmònic dels infants, i dins d'això també té l'objectiu d'afavorir el desenvolupament de la funció simbòlica, dels processos d'asseguració i del procés de descentrament. La funció simbòlica és la capacitat per utilitzar símbols per tal de representar qualsevol cosa., i es presenta de diferents maneres com, per exemple, en el joc simbòlic i en el llenguatge.

Quan es parla de processos d'asseguració es fa referència a les accions i els jocs que realitzen els infants una vegada i una altra davant de les angoixes de pèrdua que es puguin generar. En són un exemple els jocs de seguretat profunda en els quals els infants destrueixen, s'embolcallen, s'amaguen, s'identifiquen amb l'agressor... Aquests jocs tenen la funció d'assegurar a l'infant davant la pèrdua de si mateix i de l'objecte- mare. Aquests jocs universals fan referència a tenir i no tenir, per assegurar la continuïtat de l'objecte com per a diferenciar-se d'ell i ser un mateix.

Pel que fa al descentrament, segons Piaget, l'egocentrisme és l'aspecte fonamental del pensament dels infants de 2 a 6 anys. L'educació no ha de pretendre "alliberar" als infants d'aquest egocentrisme, sino que ha de permetre viure'l i, sobretot superar-lo, però mai negar-lo, i així ajudar als infants a sortir d'aquest sistema de referència basat en un mateix i en els propis sentiments per a diferenciar allò que és seu d'allò que pertany al seu entorn.

Educació física: des de l'antiga Grècia fins l'actualitat

Al llarg de l'història el joc ha servit per comunicar-se i relacionar-se. Ja des de l'antiga grècia el joc era molt important, destacant aixi els jocs olímpics que s'hi celebraven en honor als Déus. Els grecs buscaven ser recordats, i l'única manera d'adquirir prestigi era guanyar-los, per això s'esforçaven el màxim. A Roma, en canvi, va aparèixer l'esport-espectacle. A mes, en èpoques de crisi es solien organitzar jocs per entretenir.

L'edat mitjana va ser una època amb grans crisis, i per tant molta gent moria a causa de la poca higiene, de les pestes i de la fam que passaven. En aquests moments doncs els jocs servien per a evadir-se de la societat que els envoltava. També cal destacar el fet que hi havia dues classes socials diferenciades. Per una banda la noblesa que van iniciar els jocs de taula, la dansa i també el joc amb materials com pilotes, i per l'altra banda el poble, que a partir de les festes populars van començar a crear proves de força. Durant aquest període els nens van començar a crear els seus pròpis jocs amb pocs anys de vida.

És durant el Renaixament que es retorna als criteris de l'antiga Roma, és a dir, té lloc un retorn als clàssics. L'activitat físcia en aquesta època potenciava el nivell intel·lectual, ja que després de qualsevol activitat física estaven més presiposats a estudiar. Cal destacar que un dels esports espanyols nascuts durant el renaixament va ser l'esgrima.

El segle XVIII va portar el modernisme, on molts problemes de salut estaven relacionats amb l'activitat física. Rosseau defensava que el desenvolupament intel·lectual dels nens estava vinculat amb la natura i el desenvolupament físic. A partir dels seus pensaments van començar a aparèixer els primers aparells gimnàstics.

Durant el segle XIX i degut a la quantitat de lluites i guerres que van tenir lloc, l'activitat física estava molt lligada a l'exèrcit (gimnàstica sueca), i va ser un home del Regne Unit que va dir que el joc era una eina socialitzadora i educativa per crear valors, o sigui, per formar aspectes positius del caràcter. També van aparèixer els primers clubs, en el cas d'Espanya va ser el Recreativo de Huelva a principis del segle XX que va ser exportat del Regne Unit, tal i com va passar a molts altres paísos. Va ser l'època on es va començar a parlar de la psicomotricitat.

El segle XX va ser una època que va tenir molts canvis; durant els primers anys, amb la república, es creia necessària la realització d'una hora al dia d'educació física. En canvi, amb la dictadura això no passava, a  més no hi havia mestres, sinó que eren els instructors els que feien classes a les escoles.

L'any 1990 va entrar en vigor la LOGSE (una reforma educativa), on per primera vegada en l'història l'educació física va ser reconeguda a nivell de primària com a àrea educativa i hi ha la primera formació com a mestre de l'assignatura.

Actualment la figura de l'especialista d'educació física és una persona que rep una formació (mestre generalista) però s'especialitza en educació física  per dominar-ho a la perfecció, ja que ha de formar part de l'equip educatiu de l'escola.